Capítol 3

PORTA MISTERIOSA I DIARI AMAGAT ENS DEIXEN BEN DESORIENTATS

De cop sona l’alarma del museu.

–Han tancat el museu! –exclama l’Amélie.

–Ohhhh! –crida la Mireia–. És festiu i els dies festius el museu tanca al migdia. Ens haurem de quedar sense dinar!

–La meva mare em matarà –afegeixo amb un fil de veu.

Em repenjo a la paret i… de cop i volta el quadre penjat on sortia l’Amélie amb la seva família es comença a moure.

Darrere del quadre apareix una mena d’armariet. Sense dubtar-ho, l’obrim. Allà, hi ha una nota molt antiga i plena de pols. L’agafo ràpidament i la llegeixo en veu alta:

“’Per la porta més secreta passaràs i una capsa trobaràs”

Ens quedem embadalides i preguntem a l’Amélie si sap res d’aquesta nota.

–No, no en sé res jo, d’això... –ens diu.

La Mireia, tota espantada, pregunta tímidament:

–I a... ara q... què f... fem?

–Doncs buscar la capsa! –exclama l’Amélie amb fermesa.

Tota espantada, intento trucar a la policia, però no hi ha cobertura. Al cap d’un moment, el mòbil s’apaga.

Acte seguit, sento unes passes que provenen del pis de dalt.

–Mire... ia, tss..., Mireia! –crido.

–Amélie, Amélie... –intento advertir la Mireia i l’Amélie, però estan massa distretes buscant la misteriosa porta. Jo continuo fixant-me en els sorolls que se senten al pis de dalt. Aleshores m’adono que les passes s’acosten a l’escalinata principal de la Casa Turull...

–Amélie, Mireia! –crido amb insistència–. Veniu, veniu, sento soroll i no sé d’on prové.

–Què passa, Cristina? On vas? –pregunta l’Amélie, que juntament amb la Mireia em segueixen pel vell mig d’aquell enorme menjador.

Darrere la porta apareix la silueta d’un homenet d’edat avançada, amb els cabells negres i uns quants de blancs. Porta unes ulleres fosques i una camisa blanca impecable.

–Les portes s’han tancat fa 4 minuts! –diu amb un to de veu greu. Fa tanta por que la Mireia s’amaga darrere de les cortines del menjador. Potser pensa que ningú la veu, però li surten les puntes dels peus per sota les cortines.

–Q...qu...qui és vostè? –pregunta la Mireia tremolosament des de darrere de la cortina.

–Hola. Em dic Guillem Guardalacasa i sóc el guarda de la Casa Turull des de fa cinquanta-tres anys. I vosaltres qui sou? –ens diu l’home.

–Jo sóc la Cristina i tinc onze anys. Ella és la meva amiga, la Mireia, i és una mica xerraire. I ella és la meva veïna francesa, l’Amélie, que va viure en aquesta casa quan era molt petita –dic a l’homenet mentre la Mireia surt de l’amagatall.

–Ja sé qui sou, ja ho sé –afegeix. Aleshores treu un pergamí vell i arrugat de la butxaca de la camisa.

–Què és, això? –exclama la Mireia fent un bot enrere. S’entrebanca amb la catifa de flors i cau a terra fent un gran terrabastall.

De sobte, els llums s’apaguen de cop i la foscor s’apodera de la casa. El guarda encén un llumí i el col·loca a l’interior d’un fanalet de mà que portava. En Guillem, amb una veu greu i solemne, explica tot el que conté el pergamí: un mapa amb totes les portes secretes de la Casa Turull.

–Com he dit, ja sé qui sou i per quin motiu sou aquí –diu el senyor Guardalacasa.

De cop i volta, la Mireia, l’Amélie i jo ens trobem seguint el senyor Guardalacasa cap a –segons ell– una porta secreta.

No sé si per casualitat o no, el Guillem ens porta –a nosaltres, les tres aventureres– a l’habitació on tot va començar, on hi ha el quadre on apareix l’Amélie de petita.

En Guillem, de sobte, s’atura davant del quadre, mira l’Amélie i continua com si res.

–Mireia, has vist això? –li pregunto.

–El què? –contesta ella amb un fil de veu.

–En Guillem sap qui és l’Amelie, n’estic ben segura. Ha passat per davant del quadre on sortia l’Amélie de petita, amb la seva família, s’ha aturat i després l’ha mirat. Això és molt estrany, molt estrany... –prossegueixo.

–Sí, sí... –contesta ella.

De sobte, el guarda es posa en tensió, s’atura de cop i tot seguit ens diu:

–Aquí hi ha la misteriosa porta secreta. Ha estat aquí molts i molts anys esperant que tu, Amélie, l’obris.

–Com ho saps? –pregunta la Mireia–. Aquí no hi ha res, no es veu cap pany, cap porta, res!
L’Amélie està paralitzada.

–Hi és tot, al mapa. És una porta secreta, no s’ha de veure –continua en Guillem. Tot seguit allarga la mà i empeny la porta que no era una porta.

–Impressionant! –exclamem totes alhora.

Quan tots som dins de la sala misteriosa, ens sorprenem de la seva magnitud. Un sostre enorme amb mosaics pintats de colors i fils daurats. Al terra humit i brut de la sala hi ha una capsa i un gramòfon molt antic. La Mireia no triga gaire a ser al centre de la sala; jo tampoc. Estic molt ansiosa per veure què hi ha dins la capsa. Atanso la mà i tot seguit l’obro. Dins la capsa trobem un diari antic i una clau rovellada. M’afanyo a obrir-lo. Veig la Mireia que tot d’una toca totes les parts del gramòfon i fa girar la maneta. De cop, sona una veu misteriosa.

L’Amélie sembla que reconeix la veu i, tota esverada, exclama:

–Crec que és la veu de la meva mare! –diu tot plorant.

El Guillem Guardalacasa, que ha estat aturat al costat de la porta tota aquesta estona, s’acosta a l’Amélie. Però no fa res més que aturar-se al mig de la sala aguantant el fil de llum que ens il·lumina.

La gravació l’havia fet la mare de l’Amélie. Se sent una veu fina i delicada però entretallada, com si tingués por d’alguna cosa. L’escoltem amb molta atenció. Els pares de l’Amélie tenen la sospita que algú els vol fer mal per culpa de la fàbrica. La veu afegeix que el diari que hem trobat al costat del gramòfon ens ajudarà a esbrinar qui pot ser la persona que els vol fer mal.

L’Amélie no para de plorar i jo començo a amoïnar-me.