Capítol 2

EL RETRAT I LA FOTOGRAFIA EM DEIXEN EMBADALIDA


Sortim de l’escola. Plou a bots i barrals i no portem paraigua. Decidim anar corrents fins a casa. Arribem a la porta xopes de dalt a baix. Busco i remeno les butxaques, però no les trobo...

–Au, vinga. Què esperes? Vols obrir la porta –m’insisteix la Mireia.

–Mireia –li dic tremolant de fred–, em sembla que amb les presses del matí no he agafat les claus de casa.

–Doncs jo aquí no em quedo! –respon la Mireia, tot mirant la vorera del davant. Miro cap a casa la veïna i veig que és a la finestra mirant-nos i fent-nos indicacions que hi anem.

“Ah, no, Mireia, a casa la bruixa no, eh!”, penso jo. Mentrestant, la Mireia m’estira del braç cap a aquella casa i, quan me’n vull adonar, ja hi som. “Oh no!”, penso jo. “Estem davant la porta de casa l’Amélie, quina por! Què hi deu haver, allà dins? Com deu ser?” M’omplo de coratge i truco al timbre.

–Que emocionant, oi? –em diu la Mireia, i jo penso que no sap el que es diu. De sobte, s’obre la porta i veig l’Amélie.

–Hola, noies! –ens diu ella–. Què hi feu, aquí parades com un estaquirot? Va passeu, passeu, que us prepararé una xocolata calenta molt bona.

Entrem i em quedo parada; la casa no és gens el que sembla! Les parets són de color vermell fosc i tot el menjador és ple de prestatgeries amb llibres. En té tants..., que fins i tot alguns sobresurten.

–Noies, la xocolata encara tardarà una mica. Mentrestant podeu anar a fer el tafaner –diu l’Amélie. Jo obeeixo i de sobte veig un llibre que em crida l’atenció. M’hi acosto per agafar-lo. En tocar-lo, una fotografia antiga cau de la prestatgeria. És una nena petita, deu tenir 7 o 8 anys, penso que deu ser la foto d’un familiar de l’Amélie. No hi dono més importància i la deso allà on era.

–La xocolata és a taula! –em sobresalta l’Amélie.



“Quina bona olor!”, penso jo, i vaig corrents a prendre-me-la.

–Que t’agrada? –em pregunta.

–S-s-s-síííí... –dic amb la veu tremolosa.

–Amélie –comença a parlar la Mireia. Continua en peu, la idea d’anar a la casa Turull?

–Sí. Necessito inspiració per a la meva nova novel·la –respon l’Amélie.

–Doncs... demà mateix t’hi acompanyarem, oi, Cristina?

–Què? Ni de broma! –penso jo.

–Podríem veure moltes coses interessants! –insisteix la Mireia–. Sí, i també podem acabar com Hansel i Gretel! –xiuxiuejo a la Mireia.

–Està bé, doncs la hi acompanyaré jo! No cal que vinguis, Cristina –contesta entossudida la Mireia!

“Si va tota sola i li passa alguna cosa, no m’ho perdonaria”, penso jo.

–D’acooooord! M’has convençut, vindré amb vosaltres! –contesto finalment, tot i que no gaire segura de la meva decisió.

–Gràcies! –diu l’Amélie molt animada–. Ens trobem demà a les 10 a la porta de casa meva! Ara ja no hi ha marxa enrere, només queda esperar a veure què passa.

Ens hem acabat la xocolata i marxem cap a casa meva.

–Et vols quedar a dormir, Mireia? Així a les 10 serem puntuals a casa l’Amélie i et podré explicar una cosa que he trobat entre els llibres?

–D’acord, em sembla bé –em contesta la Mireia.

Truquem al timbre de casa.

–Hola, mama! T’hem d’explicar un munt de coses que ens han passat avui! Al sortir aquest matí de casa ens hem trobat la bruixa, que en realitat es diu Amélie. Hem arribat tard a escola... i a la tarda, com que m’havia deixat les claus, hem anat a prendre xocolata calenta a casa seva...i demà...

–Com? Heu anat a casa de la bruixa a prendre xocolata? –em diu la mare molt enfadada.

–Mama, em deixes acabar d’explicar-t’ho? Demà anirem a la casa Turull amb l’Amélie. Hem quedat a les 10 i la Mireia es queda a dormir. Et sembla bé?

–D’acord, està molt bé que t’interessis per la història de la nostra ciutat. A més, demà és festa i tens el dia lliure. No en parlem més, entreu, que encara agafareu fred.

–Quina il·lusió! Demà anirem a la casa Turull amb l’Amélie Fontaine! –ha afegit la Mireia molt contenta.

Entrem a casa, anem a l’habitació, preparem el llit per a la Mireia i ens posem el pijama. Per sopar hi ha sopa bullida, hem sentit l’olor que fa des de l’habitació. La mare ens ha cridat des de la cuina i hem baixat, tot i no tenir gaire gana, ja que acabem de prendre xocolata. Després de sopar, ens hem ficat al llit i ens hem adormit molt de pressa, perquè estàvem molt cansades. L’endemà al matí, ens despertem, ens vestim i ens rentem les dents.

–Vinga, esmorzeu de pressa. No havíeu quedat a les 10? Doncs queden cinc minuts –ens diu la mare.

Esmorzem i marxem de pressa cap a casa de l’Amélie. Ella ja està a punt.

La casa Turull és molt a prop de casa, així que, en un tres i no res ja hi som. Decidim voltar per la casa pel nostre compte, sense explicacions ni visites guiades. L’Amélie diu que necessita entrar a cada sala i observar cada raconet. Nosaltres l’acompanyem silenciosament.

Fa estona que estem voltant. Estic cansada i decideixo anar-me’n sense dir res, ja que, si no, segur que m’hauria de quedar amb elles.

Miro al meu voltant i no hi ha ningú. Em plantejo si tota sola sabré trobar la sortida. Començo a caminar, però sembla que ho faci en cercles; sempre vaig a parar al mateix lloc. De sobte, veig una porta petita. És entreoberta i està pintada dels mateixos colors que la paret... M’intriga molt i dubto si entrar o no. Finalment em decideixo a entrar.

Estic enmig d’una sala molt fosca i plena de retrats antics pertot arreu. Tots els retrats són foscos, amb mirades serioses i/o enfadades que semblen seguir-me mentre camino per la sala. Una esgarrifança em recorre el cos i només tinc ganes de sortir d’allà, però no me’n vaig. Hi ha un retrat que em crida molt l’atenció. M’hi acosto. És un retrat amb molta llum, amb colors molt vius i les persones somriuen.

–Espera un moment! Jo aquesta cara l’he vist en algun lloc! –em sorprenc dient en veu alta–. La nena pintada en el retrat és la mateixa nena de la fotografia que vaig trobar a casa la bruixa!

I quan em decideixo a sortir a buscar la Mireia i explicar-li la troballa... entren totes dues a la sala!
No se gaire què fer i em quedo palplantada davant del retrat. Intento fer algun gest per captar l’atenció de la Mireia, però res. Està embadalida seguint a la “famosa” escriptora.

La cambra és molt petita i de seguida l’Amélie s’atura davant del retrat. Queda parada, sorpresa...

–Que passa res? Què té de curiós, aquest retrat, que us heu quedat totes dues aquí palplantades? –ens pregunta la Mireia.

L’Amélie no diu res, és incapaç de respondre...

–Saps qui són? –li pregunto jo en un to entre curiós i poruc.

–Sóc jo amb els meus pares! –respon l’Amélie mentre s’asseu en una cadira i es disposa a explicar-nos alguna cosa.



La Mireia seu ràpidament al costat per escoltar-la. Jo resto dreta i no gaire segura de voler escoltar el que ens vol explicar.

L’Amélie ens explica que va néixer a Paris i que vivia a Tolosa amb els seus pares. El pare es deia Charlie i la mare, Maria. Junts treballaven en una fàbrica de formatges de la qual eren els propietaris. Sovint, a l’estiu, viatjaven a Sabadell i anaven a la casa Turull, que era dels seus oncles. Tenia molts records d’estiu, entre aquelles quatre parets, jugant a cuit i amagar amb la seva cosina Laia, de 5 anys.

“Però, que no era escriptora?”, penso jo. Per què ens ha enganyat i no ens ha explicat la seva història d’entrada? Aquí hi ha alguna cosa que no em quadra, però em quedo immòbil escoltant la seva història.

També ens explica que un estiu, mentre ella era a la casa Turull, els pares encara eren a França treballant a la fàbrica.

–Un matí, quan eren a la fàbrica treballant –ens explica amb una veu entretallada–, hi va haver una fuita de gas. Tots els treballadors varen poder sortir, però la mare va caure desmaiada a terra i el pare, intentant ajudar-la, no varen poder sortir –acaba d’explicar-nos amb llàgrimes als ulls.

La Mireia li agafa la mà i jo resto dreta sense moure’m i sense saber gaire què pensar.

L’Amélie ens acaba d’explicar que va ser llavors quan la família Turull la va adoptar i va passar la infantesa a Sabadell amb els Turull. També ens explica que quan va ser major d’edat va decidir tornar a França i que fins a dia d’avui no havia tornat a la nostra ciutat.

1 comentari:


  1. Déu n'hi do! No només heu continuat molt bé l’argument sinó que també heu afegit el misteri del quadre i de la foto de l’escriptora (quina sorpresa!).

    Això es posa molt interessant! Esperarem el següent capítol.

    Enhorabona!

    ResponElimina